«Sé tú mismo. Los demás puestos están ocupados.»
— Oscar Wilde.
Esta es la primera entrada de mi nuevo blog. Acabo de empezar a escribir este nuevo blog. ¡Mantente al día para leer más entradas! Suscríbete a continuación para recibir notificaciones cuando publique nuevo contenido.
El 29 de març se celebrà a París la gala dels premis Cèsar, l’equivalent dels Oscar’s francesos, acabà la seva celebració amb polèmica. El director franc-polac Roman Polanski, acusat de de violació per diverses dones en els darrers anys, s’emportà el Cèsar a millor director per el film «J’accuse» (L’oficial i l’espia) en un ambient hostil al que el director no hi assistí ja que «podia ferir a la seva familia».
L’acadèmia francesa va guardonar a Polanski amb una estatueta per la seva direcció a la pel·lícula L’oficial i l’espia, fet que ha aixecat una gran polseguera i descontent en l’opinió pública. «Hi ha dotze moments on tindrem un problema aquesta nit» adelantava la presentadora de la gala Florence Forestier, mostrant el seu descontent a les 12 nominacions que el film de Polanski havia obtingut per l’Acadèmia del cinema francés.
Davant les nominacions fetes públiques anteriorment a la gala, els moviments feministes i diverses organitzacions varen denominar la 45a edició dels premis Cèsar com els «Els Cèsar de la vergonya». A més a més, les proclames envers les nominacions de Polanski i la seva «coronació» com a millor director de la gala, només ha fet que sacsejar l’avisper i no amb menys raó, posar en relleu la decisió d’atorgar a un presumpte violador un premi en honor a la direcció del film.
Per tal de poder comparar les diferents perspectives que els mitjans de comunicació han plantejat respecte a la cobertura de la gala, he decidit escollir El Mundo i eldiario.es. La raó per la qual he decidit escollir aquests dos mitjans és degut a la varietat informativa que tots dos han realitzat de la gala i l’exposició dels fets que transcorregueren abans, durant i després de la gala.
Per altre banda, l’elecció d’aquest tema per a realitzar-ne un anàlisi comparatiu entre mitjans se m’ha mostrat com a un element que ens permet entrar dins el món de l’opinió pública. Per altre banda, les acusacions a Polanski em permeten entrar en la dicotomia de si s’hauria de premiar aquelles persones que pel seu talent realitzen unes activitats excepcionals dins el marc artístico-laboral, però que degut a accions controvertides o injustes en el seu dia a dia, poden ser rebutjades pel públic.
eldiario.es manté un anàlisis de la gala que en certa instància es centra en un anàlisis centrat en exposar la problemàtica que aparegué ahir a la gala arran de la nominació de Polanski com a millor director. Aquest mitjà dona veu a la presentadora de la gala i a l’actriu Adèle Haenel, per una banda, al mostrar el seu descontent amb l’atorgament del premi a «Popol».
Per altre banda, aquesta exposició de les opinions de Haenel i Forestier, es contrasta amb una cara empírica al mostrar les reaccions de l’actriu i la humorista, en directe a través de l’enllaç de tuits. Gràcies a aixó podem veure com el mitjà pren part en la mostra de les reaccions de la gent i els protagonistes a través de les xarxes socials i posa en relleu aquesta problemàtica que se’ns planteja de, tal i com diu la mateixa Forestier en la presentació dels premis amb la frase «Qué hacemos con Popol? Sabéis bien de quién hablo. ¿Aplaudimos o no? (…) Vamos a tener doce problemas esta noche«.
La tensión en los #César. El equipo de 'Retrato de una mujer en llamas' saliendo del teatro tras el premio a Polanski. Sandrine Kiberlain con cara de circunstancia entrega Mejor Película. Se dice que Florence Floresti, presentadora, también se ha ido. No ha cerrado a ver la gala. https://t.co/HtF8YhIj3l
— Lucía Ros Serra (@caoticalucie) February 29, 2020
Tot i així, eldiario.es no deixa de realitzar la seva feina periodística al mostrar també les declaracions del mateix Polanski al no assisstir a la gala i les de l’actor protagonista del film que dirigí el mateix director, Jean Dujardin, que donà suport a la nominació del director franc-polac posant en entredit la poca jurisdicció que «els jutges auto-proclamats» tenen al no aprovar el resultat.
Per altre banda aquest mitjà no acaba d’entrar en la matèria de la qüestió que d’alguna forma té la possibilitat de rumiar sobre si està bé o no premiar algú que ha estat acusat d’assetjament sexual per la justícia nord-americana. No deixa d’informar però, de les declaracions que realitzà el primer ministre francès que deixà clar la evident separació de l’artista i l’obra, premiar a Polanski com a millor director seria «un mal símbol davant la necessària presa de consciència en la lluita contra la violència».
Amb això podem comprendre que, a pesar de voler informar de les contraparts a la problemàtica de guardonar a Polanski com a millor director, el mitjà sembla voler informar sobretot de la injustícia que és la seva nominació i posterior elecció, però decideix no entrar en la polèmica com a tal.
El Mundo enfoca d’una manera distinta el tractament de la notícia de la nominació de Polanski a millor director a la gala dels César a París. Primerament, El Mundo obre la notícia centrant part de l’atenció en el mateix Polanski al dir: «No fue el ganador de la noche, pero se llevó uno de los premios más gordos«.
L’article s’obre amb una narració de la situació que es viu a dins de la sala Pleyel, on s’hi realitzà la gala dels Cèsar a París. El mitjà explica la dicotomia del públic al definir els aplaudiments del públic com «freds» després que s’anunciés a Polanski com a millor director per «J’accuse».
El Mundo no deixa de fer un petit anàlisis del rerefons que envolta la polèmica dels denominats «Cèsar de la vergonya», tant de Haenel i la seva denúncia al director Christophe Ruggia per suposat assetjament sexual i tocaments inapropiats quan ella tenia 12 anys o bé com l’equip de la pel·lícula dirigida per Polanski tampoc s’hi presentà.
El mitjà no realitza una cobertura tant profunda de la problemàtica que i la polèmica que hi ha darrere aquesta gala dels Cèsar, tot i així sí que la fa de la gala en sí. No menys important, ho fa també d’un aspecte que eldiario.es no hi posa gaire el focus d’atenció com són les protestes que es varen dur a terme fóra del Pleyel durant la gala, en protesta a la nominació de Polanski als Cèsar.
Tot i ser una visió més general de la gala, el mitjà sí que dona veu a les manifestacions que s’oposen a Polanski i en narra les cites que resen les pancartes dels manifestants a més a més dels gasos lacrimògens que disparà la policia. Aquests moments de tensió els cita El Mundo i ens permet centrar-nos for de la gala en sí, un fet que no només ens ajuda a visualitzar la realitat de les nominacions des de una forma no tant dels protagonistes mediàtics sinó dels actors públics i agrupaments feministes.
A part d’aixó, també informa dels fets a l’exterior de la celebració a través d’una manifestant de qui ens permet fer-nos una idea de la dicotomia d’opinions que hi ha a França sobre si s’ha de separar a l’artista de l’obra. El Mundo mostra així aquella cara de la moneda que potser no omple tants diarios com la mediatització de que alguns dels protagonistes de la gala en marxessin d’ella o bé no hi assistissin.
Per últim veiem com en última instància El Mundo sí que fa una cobertura més extesa de la gala, tant dels fets externs com els interns a la mateixa, tot i així, l’anàlisis de eldiario.es se centra més en aquell aspecte més controvers de la gala que engloba als principals protagonistes dels Cèsar, deixant de banda o com a subjectes més secundaris als manifestants al exterior de l’edifici.
A pesar d’aixó, tots dos mitjans ens ajuden a veure dues cares d’una mateixa moneda i a través d’anàlisis distints i els recursos pertinents, tant eldiario.es com El Mundo, exerciten el debat i aporten una informació que tot i ser plantejada de forma distinta, té com a últim objectiu noticiar un fet de l’actualitat acord als seus paràmetres del tractament de la informació.
Espanya va patir una dictadura que perdurà més de 40 anys. Fou el 1975, que a la mort de Francisco Franco, el dictador, s’inicià un procés transitiu per restablir la democràcia a l’estat espanyol. Tot i així, a diferència d’altres estats europeus com Alemanya, l’apologia a la figura d’un dictador feixista es mantingué al marge de la llei.
Després de 45 anys de la mort del cap de l’estat i la caiguda del nacional catolicisme, el govern socialista de Pedro Sànchez ha impulsat una reforma de la llei per tal d’acabar amb l’apologia al franquisme. El PSOE busca així clausurar una etapa històrica del país que es manté viva a pesar de la mort de Franco, com és el record viu de la dictadura.
Aquesta reforma busca incloure com a delicte qualsevol tipus d’apologia franquista. Es cercarà retirar la simbologia franquista que encara perviu en alguns edificis públics de l’estat, a més a més d’art i per primer cop, l’obertura de fosses comunes republicanes. Tot i així, tal i com ha reconegut Lastra, encara no ha vist un esborrany de la nova llei.
Per tal d’analitzar-ne les diferents postures dels mitjans espanyols, he volgut seleccionar dos diaris com han estat l’ABC, un diari que en el seu moment va donar suport a la revolta del bàndol Nacional. Per altre banda, també he trobat acord a l’anàlisi comparatiu, escollir el mitjà de La Vanguardia, que fou el diari més llegit durant el Franquisme.
En una primera instància, l’anàlisi que realitza l’ABC de les declaracions de Lastra pot arribar a sorprendre de la imparcialitat del mateix. Basant-nos en la història del diari i el seu recorregut polític, pot arribar a semblar curiós el tracte que dona a la notícia. El diari es manté respectiu amb Lastra i informa de forma objectiva de les declaracions.
Tot i així, trobem en el primer paràgraf de la notícia una menció als presos independentistes, ja que la reforma del codi penal podria afectar a penes com la sedició. Aquest fet ens pot fer veure la línia editorial del diari respecte el moviment independentista a Catalunya. A més a més, també ens permet veure com la notícia inicial de la que buscaria informar ABC, queda relegada a un segon pla.
La notícia tot i així sembla no abordar el fet que Lastra hagi declarat que l’apologia al franquisme quedarà penada, sinó per introduir altres aspectes de les afirmacions de la portaveu del PSOE. Es tracta d’un aspecte força delator i que no deixa de mostrar l’afinitat del pròpi mitjà envers els partits d’esquerres.
A pesar d’aixó, el mateix mitjà no apunta un aspecte que es de vital importància per comprendre la importància del pes que té la notícia que s’està donant. El fet que una proposta així, neix en un context on l’ultra dreta es troba a l’auge, sembla un tant arriscada. A part, el mitjà no indica el rebombori que hi va haver a les xarxes socials com un mitjà de línia editorial semblant a l’ABC sí que indica com és Okdiario.
Pel que fa a La Vanguardia, trobem un anàlisi de la informació més donat a l’aspecte purament informatiu, tot i així, la línia editorial del mateix diari també es pot mostrar en l’escrit. La informació que dona el mitjà del Grupo Godó té un sentit més orientat a la celebració, en «en veu baixa», però cercant una part optimista de la proposta del PSOE.
Podem veure aquesta forma de celebració en la primera part de l’article on s’inicia amb una declaració de Lastra que cita «Por Fin«, a diferència de l’ABC que potser no li dona tanta importància a la celebració d’aquesta proposta. A més a més és molt rotund amb la següent citació que indica així «En democracia no se homenajea ni a dictadores ni a tiranos«.
La lectura de la mateixa notícia es fa d’una forma diferent en comparació amb l’ABC, sobretot pel fet que la redacció de la mateixa es fa amb més optimisme que la que fa l’altre mitjà. A més a més, la notícia se centra únicament en aportar informació al respecte d’aquesta proposta i no la barreja amb el cas de l’independentisme català.
Tot i així, el que podíem veure en la notícia de l’ABC, era que aquesta semblava allargar-se massa amb temes més orientats a la interpretació. La Vanguardia no ho fa així i la notícia no ocupa més de 4 paràgrafs, el que implica que l’exposició de la informació se centra molt més en mostrar unes declaracions que per curtes que siguin, són prou importants com per a realitzar-ne una notícia a part.
Per altre banda, La Vanguardia sembla mullar-se i a la part inferior de la notícia realitza una enquesta per la qual es pregunta si les ferides de la guerra civil es troben ja tancades o bé obertes. Això ho podem considerar força repercussiu i que tenint en compte que el diari fou el més llegit segons informa LibertadDigital. No solament pel passat que té el mateix diari, sinó pel trencament d’aspectes que en un passat haguessin sigut inquebrantables i que ara comencen a deixar-se entreveure.
És important també marcar la línia editorial del diari que ens permet veure com La Vanguardia té unes vessants més socialistes a diferència de l’ABC que sempre s’ha mostrat conservador i monàrquic. A la notícia de La Vanguardia per altre banda sí que es tracta l’aspecte contradictori d’una reforma penal en un moment on l’ultra dreta presenta un gran suport polític amb partits com Vox o bé les parts més conservadores del Partit Popular.
L’any 1945, l’Exercit Roig entrava al camp, ara d’extermini, d’Auschwitz- Birkenau sota el lema d’una portalada de ferro que citava: “El Treball us farà lliures”. Una incongruència que al arribar, les tropes russes veiessin les restes de la maquinària bel·ligerant d’aniquilació que havia sigut Auschwitz. L’holocaust, el projecte últim o com li deien a les SS el “Projecte Final”, veié la seva joia de la corona clausurada. Així es dugué a terme l’inici del final del nacional-socialisme, una ideologia creada per separar, una ideologia creada per matar.
La memòria Europea recordarà demà, el passat fosc que hi ha inherent en el vell continent per tal de refrescar la mentalitat popular. I es que amb l’avenç de l’extrema dreta en la nostra realitat, es important recordar com la humanitat va perdre la batalla a la Segona Guerra Mundial. Tant primordial és, que els mitjans informatius espanyols com són l’ABC i l’Ara han volgut informar sobre l’aniversari, però de formes distintes.
D’aquesta manera, podrem veure com d’uns fets que succeïren, ambdós diaris l’han volgut enfocar d’una forma diferent. La memòria històrica no falla en cap dels dos mitjans i les ideologies polítiques no s’interposen en la denúncia de l’atrocitat que fou el camp d’extermini prussià.
Aquest mitjà d’àmbit estatal, inicia la seva cobertura del setanta cinquè aniversari amb l’exposició d’un subjecte històric, amb el qual aconsegueix sensibilitzar i fer entendre l’abast destructiu que té avui en dia l’horror d’Auschwitz i l’Holocaust. Un cop finalitza, la comprensió d’un supervivent de la matança nazi, ens endinsem més en la seva vida, en com la ha viscut i el record de la tragèdia.
Per altre banda, l’ABC entra en matèria i narra i lloa la difícil tasca de fer memòria d’una experiència tant dura que ha marcat la societat Aelmanya fins l’arrel. El olvido del holocausto esdevé aquesta forma que té el diari de presentar una problemàtica com l’és que tan sóls el 49% d’escolars enquestats d’entre 14 i 19 anys saben el que és Auschwitz-Birkenau.
Una situació que la recerca d’informació del mitjà per a la realització de la notícia aprofundeix al entrevistar al director del Memorial del camp de concentració de Bergen-Belsen qui confirma aquesta manca de sensibilitat pel passat. Una tragèdia com a tal que avui es recordada amb aspectes de mofa, ens demostra com l’esforç de fer memòria.
A més a més, posa en qüestió alguns mecanismes que hem desenvolupat per a ajudar al record de l’Holocaust i com han quedat d’absoletes unes altres. A part, la citació de Michael Wolffsohn,historiador jueu alemany, demostra com s’ha de generar una nova cultura del record que estigui més orientada a les noves generacions.
Per últim, l’ABC fa una tasca importantíssima de contribuir en aquesta nova cultura del record que anomena Nuevos libros y documentales. On ens mostra com l’objectiu de distints documentals i llibres escrits busquen rememorar el passat de formes diferents. Un clar cas és l’obra del cineasta britànic Mark Hayhurst qui narra la història de dos presoners que escaparen el camp d’Auschwitz el 1944 i que a través d’unes imatges cruentes mostra el funcionament de la màquina d’extermini nazi.
Entre aquest exemple en trobem molts d’altres obres cinematogràfiques i escrites que impregnen la celebració de l’alliberament del camp. Una forma molt visible d’interpretar com, sense tenir en comte la ideologia política, el record d’aquest aniversari com un fet que ha de transgredir en els anys i els segles com un mirall del passat.
Pel que fa al diari Ara, la fórmula que opta pel titular en forma de pregunta fa que l’objectiu de l’article sigui més derivat a la conscienciació i potser no tant l’àmbit informatiu que manté l’ABC. A pesar del canvi en el titular, l’objectiu de la notícia es manté amb la línia de la notícia de l’ABC i intenta en aquest cas, desxifrar el perquè s’ha produït aquella denúncia que realitzava el mitjà espanyol.
La notícia s’inicia d’una forma semblant a l’anterior, tot i que en aquest cas, se centra en el moment de l’alliberament que els soviètics varen fer del camp. Sílvia Marimon ens narra els intents de les SS de destruir els vestigis de l’horror que havien comés. Tot i així, l’arribada de les tropes soviètiques ens ha permés avui quantificar els morts que la maquinaria nazi va deixar. A més a més, Marimon entra en posar en dubte totes aquelles formes del record que hem materialitzat per mantenir viu el record de l’Holocaust.
La autora passa a fer un anàlisi crític de com les commemoracions potser han estat massa les expectatives que s’han dipositat en el record humà en una societat on l’allau d’informació és constant. Una crítica que mostra la problemàtica de la sobre informació actual i denota les incongruències de com un dia podem lloar els morts però al següent no recordar-nos-en. D’altre banda, també recalquen els seus entrevistats en centrar-nos en el recorregut de les víctimes, i no caure en la idea que el passat no n’hi ha prou en repetir que s’ha d’evitar. Auschwitz és un capítol de nosaltres i n’hem de recordar la seva llargada per tal de poder entendre el mal que podem arribar a cometre.
Seguidament, es planteja una altre pregunta, un sistema de separació de la informació que l’ABC realitza de forma distinta. La següent pregunta és si hem banalitzat l’holocaust, que connecta amb l’anterior notícia on el director del Memorial de Bergen-Belsen quan parlava sobre al banalització humorística de les visites dels joves al camp de concentració. En aquest article, es va més enllà i es donen respostes a les declaracions s’assegura que “l’objectiu de la cultura és provocar per vendre més i aprofitar-se de les tragèdies alienes” segons Arnau Pons, poeta traductor i assagista.
Per altre banda, l’article de Marimon busca fer rumiar al lector, d’una forma més directe que no pas, sense ànim de voler jutjar cap dels dos mitjans, l’ABC. L’articulista busca la resposta a les preguntes que es planteja, i a través de la seva documentació i fonts en els àmbits culturals, l’aconsegueix treure.
Ja per acabar, Tomasov en la qüestió que es fixa en el cas que es pogués repetir l’holocaust. Aquest n’assegura que l’extermini d’ètnies i d’altres minories es duu a terme avui en dia encara, però la diferència que tenim avui amb el passat es que tenim mecanismes per denunciar-ho.
La lectura de tots dos articles ens fa veure com l’objectiu que té l’ABC en voler formar una nova cultura del record passa per el plantejament de preguntes com les que es fan a l’article de l’Ara. D’aquesta manera entenem i comprenem com ambdós diaris coincideixen en una hipòtesi que podem afirmar que es verídica, i on la lluita envers l’oblit és cap dalt per a la construcció d’una societat tolerant, democràtica i entesa en el passat.
El repte del record i la visibilització de la història de la humanitat en un present canviant i heterogeni, no fa més que posar en relleu la situació que s’ha de emprendre amb el coneixement. Cal una lluita envers la ignorància i fer front a aquelles ideologies que busquin dissuadir el record d’un tràgic passat per poder fer front a un nou món i una realitat que banalitzi aquest passat. Ambos notícies i mitjans, semblen tenir-ho present en tot moment i actuen conseqüència a través de l’exposició de diferents punts de vista i formats.
L’any 1945, l’Exercit Roig entrava al camp, ara d’extermini, d’Auschwitz- Birkenau sota el lema d’una portalada de ferro que citava: “El Treball us farà lliures”. Una incongruència que al arribar, les tropes russes veiessin les restes de la maquinària bel·ligerant d’aniquilació que havia sigut Auschwitz. L’holocaust, el projecte últim o com li deien a les SS el “Projecte Final”, veié la seva joia de la corona clausurada. Així es dugué a terme l’inici del final del nacional-socialisme, una ideologia creada per separar, una ideologia creada per matar.
La memòria Europea recordarà demà, el passat fosc que hi ha inherent en el vell continent per tal de refrescar la mentalitat popular. I es que amb l’avenç de l’extrema dreta en la nostra realitat, es important recordar com la humanitat va perdre la batalla a la Segona Guerra Mundial. Tant primordial és, que els mitjans informatius espanyols com són l’ABC i l’Ara han volgut informar sobre l’aniversari, però de formes distintes.
D’aquesta manera, podrem veure com d’uns fets que succeïren, ambdós diaris l’han volgut enfocar d’una forma diferent. La memòria històrica no falla en cap dels dos mitjans i les ideologies polítiques no s’interposen en la denúncia de l’atrocitat que fou el camp d’extermini prussià.
Aquest mitjà d’àmbit estatal, inicia la seva cobertura del setanta cinquè aniversari amb l’exposició d’un subjecte històric, amb el qual aconsegueix sensibilitzar i fer entendre l’abast destructiu que té avui en dia l’horror d’Auschwitz i l’Holocaust. Un cop finalitza, la comprensió d’un supervivent de la matança nazi, ens endinsem més en la seva vida, en com la ha viscut i el record de la tragèdia.
Per altre banda, l’ABC entra en matèria i narra i lloa la difícil tasca de fer memòria d’una experiència tant dura que ha marcat la societat Aelmanya fins l’arrel. El olvido del holocausto esdevé aquesta forma que té el diari de presentar una problemàtica com l’és que tan sóls el 49% d’escolars enquestats d’entre 14 i 19 anys saben el que és Auschwitz-Birkenau.
Una situació que la recerca d’informació del mitjà per a la realització de la notícia aprofundeix al entrevistar al director del Memorial del camp de concentració de Bergen-Belsen qui confirma aquesta manca de sensibilitat pel passat. Una tragèdia com a tal que avui es recordada amb aspectes de mofa, ens demostra com l’esforç de fer memòria.
A més a més, posa en qüestió alguns mecanismes que hem desenvolupat per a ajudar al record de l’Holocaust i com han quedat d’absoletes unes altres. A part, la citació de Michael Wolffsohn,historiador jueu alemany, demostra com s’ha de generar una nova cultura del record que estigui més orientada a les noves generacions.
Per últim, l’ABC fa una tasca importantíssima de contribuir en aquesta nova cultura del record que anomena Nuevos libros y documentales. On ens mostra com l’objectiu de distints documentals i llibres escrits busquen rememorar el passat de formes diferents. Un clar cas és l’obra del cineasta britànic Mark Hayhurst qui narra la història de dos presoners que escaparen el camp d’Auschwitz el 1944 i que a través d’unes imatges cruentes mostra el funcionament de la màquina d’extermini nazi.
Entre aquest exemple en trobem molts d’altres obres cinematogràfiques i escrites que impregnen la celebració de l’alliberament del camp. Una forma molt visible d’interpretar com, sense tenir en comte la ideologia política, el record d’aquest aniversari com un fet que ha de transgredir en els anys i els segles com un mirall del passat.
Pel que fa al diari Ara, la fórmula que opta pel titular en forma de pregunta fa que l’objectiu de l’article sigui més derivat a la conscienciació i potser no tant l’àmbit informatiu que manté l’ABC. A pesar del canvi en el titular, l’objectiu de la notícia es manté amb la línia de la notícia de l’ABC i intenta en aquest cas, desxifrar el perquè s’ha produït aquella denúncia que realitzava el mitjà espanyol.
La notícia s’inicia d’una forma semblant a l’anterior, tot i que en aquest cas, se centra en el moment de l’alliberament que els soviètics varen fer del camp. Sílvia Marimon ens narra els intents de les SS de destruir els vestigis de l’horror que havien comés. Tot i així, l’arribada de les tropes soviètiques ens ha permés avui quantificar els morts que la maquinaria nazi va deixar. A més a més, Marimon entra en posar en dubte totes aquelles formes del record que hem materialitzat per mantenir viu el record de l’Holocaust.
La autora passa a fer un anàlisi crític de com les commemoracions potser han estat massa les expectatives que s’han dipositat en el record humà en una societat on l’allau d’informació és constant. Una crítica que mostra la problemàtica de la sobre informació actual i denota les incongruències de com un dia podem lloar els morts però al següent no recordar-nos-en. D’altre banda, també recalquen els seus entrevistats en centrar-nos en el recorregut de les víctimes, i no caure en la idea que el passat no n’hi ha prou en repetir que s’ha d’evitar. Auschwitz és un capítol de nosaltres i n’hem de recordar la seva llargada per tal de poder entendre el mal que podem arribar a cometre.
Seguidament, es planteja una altre pregunta, un sistema de separació de la informació que l’ABC realitza de forma distinta. La següent pregunta és si hem banalitzat l’holocaust, que connecta amb l’anterior notícia on el director del Memorial de Bergen-Belsen quan parlava sobre al banalització humorística de les visites dels joves al camp de concentració. En aquest article, es va més enllà i es donen respostes a les declaracions s’assegura que “l’objectiu de la cultura és provocar per vendre més i aprofitar-se de les tragèdies alienes” segons Arnau Pons, poeta traductor i assagista.
Per altre banda, l’article de Marimon busca fer rumiar al lector, d’una forma més directe que no pas, sense ànim de voler jutjar cap dels dos mitjans, l’ABC. L’articulista busca la resposta a les preguntes que es planteja, i a través de la seva documentació i fonts en els àmbits culturals, l’aconsegueix treure.
Ja per acabar, Tomasov en la qüestió que es fixa en el cas que es pogués repetir l’holocaust. Aquest n’assegura que l’extermini d’ètnies i d’altres minories es duu a terme avui en dia encara, però la diferència que tenim avui amb el passat es que tenim mecanismes per denunciar-ho.
La lectura de tots dos articles ens fa veure com l’objectiu que té l’ABC en voler formar una nova cultura del record passa per el plantejament de preguntes com les que es fan a l’article de l’Ara. D’aquesta manera entenem i comprenem com ambdós diaris coincideixen en una hipòtesi que podem afirmar que es verídica, i on la lluita envers l’oblit és cap dalt per a la construcció d’una societat tolerant, democràtica i entesa en el passat.
El repte del record i la visibilització de la història de la humanitat en un present canviant i heterogeni, no fa més que posar en relleu la situació que s’ha de emprendre amb el coneixement. Cal una lluita envers la ignorància i fer front a aquelles ideologies que busquin dissuadir el record d’un tràgic passat per poder fer front a un nou món i una realitat que banalitzi aquest passat. Ambos notícies i mitjans, semblen tenir-ho present en tot moment i actuen conseqüència a través de l’exposició de diferents punts de vista i formats.
Demà se celebrarà el setanta cinquè aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz per part de les tropes soviètiques.
L’any 1945, l’Exercit Roig entrava al camp, ara d’extermini, d’Auschwitz- Birkenau sota el lema d’una portalada de ferro que citava: «El Treball us farà lliures». Una incongruència que al arribar, les tropes russes veiessin les restes de la maquinària bel·ligerant d’aniquilació que havia sigut Auschwitz. L’holocaust, el projecte últim o com li deien a les SS el «Projecte Final», veié la seva joia de la corona clausurada. Així es dugué a terme l’inici del final del nacional-socialisme, una ideologia creada per separar, una ideologia creada per matar.
La memòria Europea recordarà demà, el passat fosc que hi ha inherent en el vell continent per tal de refrescar la mentalitat popular. I es que amb l’avenç de l’extrema dreta en la nostra realitat, es important recordar com la humanitat va perdre la batalla a la Segona Guerra Mundial. Tant primordial és, que els mitjans informatius espanyols com són l’ABC i l’Ara han volgut informar sobre l’aniversari, però de formes distintes.
D’aquesta manera, podrem veure com d’uns fets que succeïren, ambdós diaris l’han volgut enfocar d’una forma diferent. La memòria històrica no falla en cap dels dos mitjans i les ideologies polítiques no s’interposen en la denúncia de l’atrocitat que fou el camp d’extermini prussià.
Aquest mitjà d’àmbit estatal, inicia la seva cobertura del setanta cinquè aniversari amb l’exposició d’un subjecte històric, amb el qual aconsegueix sensibilitzar i fer entendre l’abast destructiu que té avui en dia l’horror d’Auschwitz i l’Holocaust. Un cop finalitza, la comprensió d’un supervivent de la matança nazi, ens endinsem més en la seva vida, en com la ha viscut i el record de la tragèdia.
Per altre banda, l’ABC entra en matèria i narra i lloa la difícil tasca de fer memòria d’una experiència tant dura que ha marcat la societat Aelmanya fins l’arrel. El olvido del holocausto esdevé aquesta forma que té el diari de presentar una problemàtica com l’és que tan sóls el 49% d’escolars enquestats d’entre 14 i 19 anys saben el que és Auschwitz-Birkenau.
Una situació que la recerca d’informació del mitjà per a la realització de la notícia aprofundeix al entrevistar al director del Memorial del camp de concentració de Bergen-Belsen qui confirma aquesta manca de sensibilitat pel passat. Una tragèdia com a tal que avui es recordada amb aspectes de mofa, ens demostra com l’esforç de fer memòria.
A més a més, posa en qüestió alguns mecanismes que hem desenvolupat per a ajudar al record de l’Holocaust i com han quedat d’absoletes unes altres. A part, la citació de Michael Wolffsohn,historiador jueu alemany, demostra com s’ha de generar una nova cultura del record que estigui més orientada a les noves generacions.
Per últim, l’ABC fa una tasca importantíssima de contribuir en aquesta nova cultura del record que anomena Nuevos libros y documentales. On ens mostra com l’objectiu de distints documentals i llibres escrits busquen rememorar el passat de formes diferents. Un clar cas és l’obra del cineasta britànic Mark Hayhurst qui narra la història de dos presoners que escaparen el camp d’Auschwitz el 1944 i que a través d’unes imatges cruentes mostra el funcionament de la màquina d’extermini nazi.
Entre aquest exemple en trobem molts d’altres obres cinematogràfiques i escrites que impregnen la celebració de l’alliberament del camp. Una forma molt visible d’interpretar com, sense tenir en comte la ideologia política, el record d’aquest aniversari com un fet que ha de transgredir en els anys i els segles com un mirall del passat.
Pel que fa al diari Ara, la fórmula que opta pel titular en forma de pregunta fa que l’objectiu de l’article sigui més derivat a la conscienciació i potser no tant l’àmbit informatiu que manté l’ABC. A pesar del canvi en el titular, l’objectiu de la notícia es manté amb la línia de la notícia de l’ABC i intenta en aquest cas, desxifrar el perquè s’ha produït aquella denúncia que realitzava el mitjà espanyol.
La notícia s’inicia d’una forma semblant a l’anterior, tot i que en aquest cas, se centra en el moment de l’alliberament que els soviètics varen fer del camp. Sílvia Marimon ens narra els intents de les SS de destruir els vestigis de l’horror que havien comés. Tot i així, l’arribada de les tropes soviètiques ens ha permés avui quantificar els morts que la maquinaria nazi va deixar. A més a més, Marimon entra en posar en dubte totes aquelles formes del record que hem materialitzat per mantenir viu el record de l’Holocaust.
La autora passa a fer un anàlisi crític de com les commemoracions potser han estat massa les expectatives que s’han dipositat en el record humà en una societat on l’allau d’informació és constant. Una crítica que mostra la problemàtica de la sobre informació actual i denota les incongruències de com un dia podem lloar els morts però al següent no recordar-nos-en. D’altre banda, també recalquen els seus entrevistats en centrar-nos en el recorregut de les víctimes, i no caure en la idea que el passat no n’hi ha prou en repetir que s’ha d’evitar. Auschwitz és un capítol de nosaltres i n’hem de recordar la seva llargada per tal de poder entendre el mal que podem arribar a cometre.
Seguidament, es planteja una altre pregunta, un sistema de separació de la informació que l’ABC realitza de forma distinta. La següent pregunta és si hem banalitzat l’holocaust, que connecta amb l’anterior notícia on el director del Memorial de Bergen-Belsen quan parlava sobre al banalització humorística de les visites dels joves al camp de concentració. En aquest article, es va més enllà i es donen respostes a les declaracions s’assegura que «l’objectiu de la cultura és provocar per vendre més i aprofitar-se de les tragèdies alienes» segons Arnau Pons, poeta traductor i assagista.
Per altre banda, l’article de Marimon busca fer rumiar al lector, d’una forma més directe que no pas, sense ànim de voler jutjar cap dels dos mitjans, l’ABC. L’articulista busca la resposta a les preguntes que es planteja, i a través de la seva documentació i fonts en els àmbits culturals, l’aconsegueix treure.
Ja per acabar, Tomasov en la qüestió que es fixa en el cas que es pogués repetir l’holocaust. Aquest n’assegura que l’extermini d’ètnies i d’altres minories es duu a terme avui en dia encara, però la diferència que tenim avui amb el passat es que tenim mecanismes per denunciar-ho.
La lectura de tots dos articles ens fa veure com l’objectiu que té l’ABC en voler formar una nova cultura del record passa per el plantejament de preguntes com les que es fan a l’article de l’Ara. D’aquesta manera entenem i comprenem com ambdós diaris coincideixen en una hipòtesi que podem afirmar que es verídica, i on la lluita envers l’oblit és cap dalt per a la construcció d’una societat tolerant, democràtica i entesa en el passat.
El repte del record i la visibilització de la història de la humanitat en un present canviant i heterogeni, no fa més que posar en relleu la situació que s’ha de emprendre amb el coneixement. Cal una lluita envers la ignorància i fer front a aquelles ideologies que busquin dissuadir el record d’un tràgic passat per poder fer front a un nou món i una realitat que banalitzi aquest passat. Ambos notícies i mitjans, semblen tenir-ho present en tot moment i actuen conseqüència a través de l’exposició de diferents punts de vista i formats.
Esto es una entrada de muestra, originalmente publicada como parte de Blogging University. Regístrate en uno de nuestros diez programas y empieza tu blog con buen pie.
Hoy vas a publicar una entrada. No te preocupes por el aspecto de tu blog. Tampoco te preocupes si todavía no le has puesto un nombre o si todo esto te agobia un poco. Tan solo haz clic en el botón «Nueva entrada» y explícanos por qué estás aquí.
¿Por qué es necesario?
La entrada puede ser corta o larga, una introducción de tu vida o una declaración de los objetivos del blog, un manifiesto de cara al futuro o una breve descripción del tipo de cosas que pretendes publicar.
Te ofrecemos algunos consejos útiles para ayudarte a empezar:
No tienes por qué atarte a las decisiones que tomes ahora. Lo bueno de los blogs es que evolucionan constantemente a medida que aprendemos nuevas cosas, crecemos e interactuamos los unos con los otros. Pero está bien saber dónde y por qué empezaste, y plasmar tus objetivos puede darte más ideas para las entradas que quieres publicar.
¿No sabes por dónde empezar? Tan solo escribe lo primero que se te ocurra. Anne Lamott, autora de un libro sobre cómo escribir que nos encanta, afirma que debemos permitirnos escribir un «primer borrador de mierda». Anne está en lo cierto: tan solo tienes que empezar a escribir, y ya te encargarás de editarlo más tarde.
Cuando todo esté listo para publicarse, asigna entre tres y cinco etiquetas a la entrada que describan el centro de atención de tu blog: escritura, fotografía, ficción, educación, comida, coches, películas, deportes… ¡Lo que sea! Estas etiquetas ayudarán a los usuarios interesados en tus temas a encontrarte en el Lector. Una de las etiquetas debe ser «zerotohero», para que los nuevos blogueros también puedan encontrarte.
Anàlisi de l'actualitat